44. Sense Dir Gens

Pau
Per tu és que clamen les gents
i els nens ploren en la meva finestra

Per tu és que s'aixeca
la mà
Vent sec
i se sacsegen els salzes al meu pati
I es recolzen els esforços

en la meva esquena

Pau
Sona el teu nas
i canta
Perquè per cantar-nos vas ser feta

Encara que t'amaguis
L'aprenentatge de la teva boca
en filaments
Els ornaments
que abans no et col·locaves pas

Perquè quan sales
et disfresses de moltes coses
I ens ignores amb cuidada indiferència

|·|·|·| INTERLUDI |·|·|·|

Pau
De vegades creure que estàs
fa molt més dany
Però facis mal o guareixis la ferida
siguis cel trist o veu dormida
Recolza't en els meus braços com a ametllers,
i despenja't de les tatxes i els temps

Explica'm tots els teus secrets
aclareixi'm les teves absències i els teus dolors
Totes la vegades que et van fallar
i que et van reclamar el teu silenci
Que et van reclamar el teu silenci pla
i complet.

Pau
Pren-me dels braços
i jo m'agafaré dels teus
Però no pas encara de les meves mans
perquè les vaig embrutar sense treballar

Me les vaig embrutar sense treballar
en un lloc comú i sec.

Pau
La meva casa no és pas un palau
ni els meus comentaris els més amables
Mai el meu humor el més comprensible
ni les meves maneres les més fluïdes

No tinc pas el gran físic
ni tinc l'art
Només un grapat d'altes pretensions.

Però no crec pas que hagin
requisits per abraçar-te
Ni tan sols saber treure't a ballar
I ballar bé
Així com no pas hi ha requisits
per escriure

Pau
Per tu és que clamen les gents
i els nens ploren al costat de la meva finestra
Per tu és que la nit ja no dorm pas
ni el dia s'aixeca
Per tu és que el te porta més sucre
i les portes donen cops de porta sense esforç

Per tu la valeriana és ingredient
dels plats que va preparar
en la setmana
Però no pas hi ha qui et culpi
Simplement
El teu dret a sortir
Sense dir gens

El teu dret de sortir
Sense dir gens

|·|·|·| INTERLUDI |·|·|·|

Pau
Apareix-te aviat
enfront de la meva mirada
La fortuna de mirar-te com dorms
L'abraçada incontenible del matí
El teu matí el meu matí

El teu matí el meu matí
El cafè i després el mate
sobre el meu escriptori

L'esmorzar nou
i sense amarres
Rient de coses
que no fan pas gràcia

Pau
Si em dónes temps
si tu em dónes temps
I mentre les gents
segueixen clamant per tu

En vaig a avançar

© 2011 David Rodríguez. Tots els drets reservats.

43. Mercotxes Encefàliques

Santiago - Dijous 08/04/10

-Artefacte I: "De la mà del dissenyador".
Post.: (Veritat)

Tot el que passa per la mà del dissenyador és art. És un artefacte de sol i ombra. De color vespertí. Vespertí i durador. Fusterer i castroformo.

-Artefacte II: "Dels peus del caminant".
Post.: (Passat)

Tot el que camina el caminante és merda. Fills de puta i amargors. Saps qui és en veritat el caminante? Només un fill de puta. —> Una restitució del mal fet i animal.

-Artefacte III: "Del que vaig fer malament l'altra vegada".
*Post.: (Revelació)

Cantant fustereres.
Vaig deixar de sentir el que escrivia,
i vaig caure.

-Artefacte IV: "De quan portava la canastra (de fruites) (o d'alguna altra cosa.) (Fustereres)".
Post.: (Est. Actual)

Pegant-li stickers al súmmum, i cantant-li Pink Floyd a l'oceà. Ningú sap com acaba la història que mai (o ningú) comença.

-(El "Artefacte V" ha estat censurat per atemptar contra la moral del lectors d'entre 21 i 24 anys).

-Sincerato VI: "Del súmmum de les pastilles i altres coses importants".

Sabia algú que venia mandíbula precoç a buscar la seva cerca-os? —I de petitet menjant tant os!— Repetia Donya Mafalda, com si no li faltés vergonya a la desvergonyida.

-Virregnat VII: "..., i a més".

Coses que no m'expliquen pas són les que m'explicava el Carmelo.
Coses que no pas s'expliquen.
Ningú neix coneixent el llenguatge, però hi ha qui mor desconeixent-ho.

-Artefacte VIII: "Del Tractat dels nerviosos".

I així es van anar a Argentina, no més, les dues noies.
Com un deixant llampecós, no pantanosa (com a pinso), de la meva vida. Així de il·luminador, destellant i bèl·lica era l'argentina Dolmenada Moncadèria.

-Mentrefacte Nombre Nou: "Del poder dels quadrants".

Javia i tomàquet.
Canto de carrer i cant de coixí.
Tortuositat suau i perduda.
Concepción errada de la realitat, errada de la reva...
Percepció contra subjecta al ja dit.
Canto de maduixeta i de creació, literària la creació, de cant.

-Mistrefacte N° 10: "Del cantar de Nüvv i altres bajanades".

No és que el cantar "de Nüvv" sigui bajanada, sinó només que sona bonic.
Del cant de l'amiga.
Del cant de l'amic menjarós.

-Artefacte XI: "Del que sonava en la ràdio a mitjan tarda".

Justament per tot el que ell parlava era que ningú volia mirar-ho a la cara i continuar. No era cosa tanta de racisme o polifacètica, sinó que més aviat de decoratiu agrari i d'abstracció contracte.

-Contr(a/i)facte 12: Mira la joventut adolescent. Sent-la, i digues-me les pelotudèixes, les bajanades, i les savieses que parlen. Explica-les totes; ajunta-les totes i fes-me un paquetet micro, microbuser i tendre per manar-ho pe' l'Argentina, i que ens donin una bona contestació.

-Vistefacte 13: "Trobar-me!"

Trobant la pròpia poesia interna.
Rebutjant la contigua.
Saps? el que no escrigui, mai existirà.
Jo sóc creador, com el meu Pare és Creador, però Ell, però Ell és Creador amb "C" majúscula, i no minúscula, per perogrull.

© 2011 David Rodríguez. Tots els drets reservats.

42. Pff... Però si el judici ja ho guanyem doncs compare! No se m'avivi tant!

Sóc el fill del camí obert.
De la nit que parla.
De la cançons fortes.

La meva boca està plena de paraules fortes.
De barricades certes.
D'avingudes amples.

Les meves mans són bolígraf i falç. Lluito pel que correspon.
I sóc home que cau a la terra. I es refrega a la terra.
I sóc home que s'aixeca.

On hi ha un home, s'aixeca una veu.
I l'home que tem i no aixeca la seva veu, no té veu ni és home.
L'home pot tancar la veu, però les seves trepitjades són clares.
El pis sec, àdhuc sense veu, rep la seva caminar com a cops.

L'home, doncs, li posa veu al sòl, al lloc, al nom.
(Sobretot si el nom és català).
I alguna cosa així és el meu nom.

El meu nom està ple d'històries de viatges, d'esforços,
d'homes compromesos amb el seu nom,
de cançons fortes i trepitjades clares.

La meva veu està plena de noms, i d'avingudes,
i de barres de sang en un fons d'or,
i de pols de camins, propers i llunyans,
de camins que en la llengua del món s'amaguen.
Que s'amaguen. Que s'amaguen.

Els camins s'amaguen, però no els homes.

I si tu ets home –Miguelete bé, Miguelete tendre–,
has de saber que jo també ho sóc.
I d'home a home t'escric i et dic,
(sense versar el poema, per fer-ho més rude),
que el camí que prenguis ha de ser molt assenyat,
perquè la nostra baralla no ha de ser para tant.

De dolors tenim, i de plors estem.
A veure... Com t'ho dic...?
No et necessitem; no, si és que esperes un tracte
en què el teu ets el líder, dictador i tirà.

Les coses no es fan tan fàcil, Miguelete,
cal esperar una estona.
Mira, jo no faig justícia,
i ni la teva ni l'advocat;
i ni el jutge ni el jutjat,
ni la Cort Suprema,
ni l'Haia , quines esperes...?

Mira, asseguem-nos a conversar.
Saps qui fa justícia?
La fa un que fins a a el fuster de la teva cadira,
li coneix els tractes.
I si Ell fa justícia,
(et va parlar del Déu sobirà),
no importa quant t'esforcis:

El judici, (i tu aviat seràs tallat), el judici ja està guanyat

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.

41. Пау.

Пау. Tu ets clar en el bosc.
Пау. Ets silenci al novembre.
Пау. Ets estufa i el meu foc.
Пау. Respir sencer i silenciós.
Пау. Per tu és que cridem.
Пау. Enmig d'aquest desert.
Пау. T'escapes entre els dits,
Пау. I no acompasses el meu cant.
Пау. Et voles en horitzons.
Пау. I vas pintant muntanyes.
Пау. El teu llapis, tendra fusta.
Пау. Tu, llapis, dits d'aranya.
Пау. Tots somriuen i parlen de tu.
Пау. Ningú t'agarra en el teu vol, ningú sap com trobar-te.
Пау. Ets l'últim tren de la nit.
Пау. Ets color i un lleuger tic-tac.
Пау. M'aixeco en la nit, per si estàs en la porta.
Пау. S'entrellacen els dies.
Пау. Es consumeixen els cants.
Пау. Ja no hi ha cants sense veure't.
Пау. I no hi ha veure't sense cants.
Пау. Ets tu migdia.
Пау. Ets el riure del plor.
Пау. Ets tu la diferent.
Пау. I et persegueix la gent.
Пау. Ningú t'experimenta.
Пау. Però tots et comenten.
Пау. I te'ns fas llunyana.
Пау. En cada crack que ens passa.
Пау. El teu nom és ben conegut.
Пау. El teu nom és nom i és crit.
Пау. I mentre algú et predica.
Пау. Un altre es mor i no arribes.
Пау. Alguns pensen que has mort.
Пау. I a molts els dóna el mateix.
Пау. Perquè si mai has estat.
Пау. No t'estranyis de l'abisme.
Пау. El vent causa sotsobre.
Пау. I el sotsobrar porta vent.
Пау. El vendaval porta històries.
Пау. Històries que parlen de morts.
Пау. Així que quan hi ha vent.
Пау. I es rememora als morts.
Пау. Sempre hi ha algú que plora.
Пау. O almenys certs laments.
Пау. Laments alguna cosa comuns.
Пау. Ja ningú els segueix el joc.
Пау. Però jo sigues i sabem.
Пау. Que és per tu el descontent.
Пау. No mancades només en la guerra.
Пау. També la teva absència a les cases.
Пау. Va corcant a la meva gent.
Пау. Va esbiaixant a la meva Pàtria.
Пау. Volgués tornar-te a veure.
Пау. Volgués veure't algun dia.
Пау. Perquè si no t'apareixes.
Пау. Tal vegada no quedin més dies.
Пау. Perquè entre tot el silenci.
Пау. Tu ets clar en el bosc.
Пау. Ets silenci al novembre.
Пау. Ets estufa i el meu foc.
Пау. Respir sencer i silenciós.

La Pau és completa en si mateixa, però així mateix manca de peus, doncs no va ser pensada per portar-los: ella, sense peus, és completa. Qui serà el peus de la Pau? Si tantes xemeneies i tants candelabros han il·luminat fervoroses converses sobre Paz, com és que encara no arriba? La Pau no arriba perquè ens hem oblidat que la Pau no té peus, que nosaltres hem de ser els peus de la Pau. Nosaltres. I això també ens permet veure que aquesta Pau discapacitada tampoc va poder haver arribat sola en primer lloc fins a aquí. Qui va ser el pioner a portar la Pau? Qui va portar la Pau? Un home la va portar, en braços, acostada a si mateix. Llavors la Pau, que mai va ser pensada per caminar sola, va trobar els seus peus, i va arribar fins a nosaltres.

Per què no hem trobat la Pau? Perquè no hem seguit a aquell que la porta, que la porta en braços. Quan seguim al seu protector, quan li seguim a Ell, llavors trobarem la Pau anhelada. Si no ho fem, podrem seguir vagant, culpant al cel, o no culpant, seguirem. Vagant. Seguim. Vagant. Seguim. Seguim.

Frustració.
Felicitats!
Frustració.

Tot el que fem. Tot el que busquem. Tot. Tot. Tot el complet és complet en si mateix. La poesia no és poesia per rimar, ni és més rupturista per buscar allunyar-se de la rima. Tot el que fem. Tot el que busquem. Tot. Tot. Tot el complet és complet en si mateix.

© 2010 David Rodríguez. Todos los derechos reservados.