I ara que el temps ha passat, ara que no juguem ja més enfront de cap casa de cap Sant Lorenzo de cap 30 d'Abril, jo encara em vull sentir amo de les altes pretensions. Alberto va prendre el pas tres del que Ismael em segueix repetint, i en el fons al meu no em molestaria del tot imitar-ho, tots arribem a aquest punt on al rellotge finalment se li acaba per esgotar la pila, i no hi ha més lloc per comprar recanvi; però jo no estic disposat a abandonar sense una baralla. Jo no vaig a abandonar sense una baralla. Jo no vaig a abandonar…
“Don’t give in, without a fight…!”
Ara que he fet callar a Ismael, una veu d'amic s'obre pas des de la pàgina 31 com reclamant pel seu dret a subsistir, a no callar, a escriure un altre llibre en altres mans: Què més vulgues, quin més vulgues? Lligui-ho aviat a la seva nina, deixi-ho bategar en llibertat, imiti-ho anhelant.” I jo li va somriure al col·lega, a l'amic que em segueix parlant, li deixo que em toqui una peça en la seva trompeta, que es recolzi al meu costat, que m'esmenta en Fa. Aquí, recolzat enmig d'un record encunyat, que es va vaiveneant d'un verda migdiada a un a caoba enyorar. Total ja que ni és tan greu que Alberto s'hagi anat: ho tornaré a veure, i això se'm vol ocórrer que tots dos ho sospitem, però he après que no hi ha molt que et puguis respondre mentre el mort segueixi estant mort.
Llavors, per mentre, tanquem l'ulls i parem-li esment al murmuri que creix, baixant per l'Avinguda. Creix i creix, i jo, que no abandó des d'aquests dies les altes pretensions, m'uneixo a la veu in crescendo, al devessall de colors; però sé, i no deixo de saber, que encara ens queda un tros. Un tros. Així que per mentre, per mentre millor continuem escoltant atents al flac de la trompeta, al flac germà de la trompeta del Deyá: “Imiti-ho anhelant. Imiti-ho anhelant, i deixi-ho bategar en llibertat.”
"Allà en el fons està la mort...
© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada