08. Per a: La Meva Flor Artista

Entre totes, entre totes les del jardí, hi ha una flor amb cor d'artista, amb mans de fina eina, amb somriure de geni inspirada. Tranquil·la, com si el mar dels seus pensaments no fos capaç d'ofegar-la; com si el temps anés un immens regal.

Ella està devorant-se un llibre, com a dos o tres llocs d'aquí. El seu cos està amb nosaltres, però tot el seu altre està lluny; tal vegada a Londres, tal vegada gens més que en la seva peça, o tal vegada ja ni tan sols estigui en aquest món: qui sàpigues on es trobarà volant i somiant, i jo. Jo estic aquí assegut, mirant-la de nou, i de nou tractant d'endevinar que lloc està ara; intentant unir-me a ella en el viatge, amb el pensament, mitjançant una concentració dolorosa. I m'esforço, com si de debò pogués aconseguir-ho, com en una pel·lícula, somiar el mateix, i trobar-nos allí; com si de debò pogués aconseguir-ho.

Quan per fi em convenço que àdhuc tanta obstinació és inútil, em llanço a la següent tasca. Estic desxifrant un puzle en la meva ment. Un secret: revelar el misteri sa mirada daurada. M'ha tingut tot l'any desconcentrat; m'ha tingut ja set mesos perdent classes. La seva mirada com de pregunta, com de sagacitat i de carrera a mitjà córrer, com de secret.

Per què m'evites, mirada daurada?
Són les teves pupil·les que volen parlar.
Però si les teves parpelles se'm tanquen ràpid,
en les teves pestanyes jo vaig a ballar.

Encara segueix llegint. Ja porta així mitja hora en plena classe, i gens aconsegueix treure-la d'aquí. Jo aprofito d'escriure-li una carta, una carta que al final no lliuraré. Millor m'és guardar les aparences, enfront de la flor més viva del jardí. Escric de la mirada daurada, de la mirada daurada que tant m'inspira; escric del seu riure elegant, del seu riure que en els meus mals dies, era l'única cosa que em feia somriure; escric de la seva boca, i de quan m'explicava les seves novel·les; escric del seu temps, i del temps en què recentment la vaig conèixer; escric del seu pèl, i del castanyer del que abans ja canti; escric de batecs, de mirades, de *manjar, i d'escriure.

Entre totes, entre totes les del jardí, ets tu una flor amb cor d'artista, amb mans de fina eina, amb somriure de geni inspirada. Tranquil·la, com si el mar dels teus pensaments no fos capaç d'ofegar-te; com si el temps, el teu temps, anés un immens regal.

Per a Paula Aparicio.

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.