10. Altes Pretensions (II)

Però és que el temps ja va passar. El que va poder ser, i que no va ser, ja no va ser, i ja no serà. Hi ha vint mil pesos en el meu escriptori, com la vida: una perfecta caixa de possibilitats. Que un quadern que necessito, que unes sabatilles que vaig veure, que un àlbum de Pink Floyd, o si millor els càrrec a la Bip!? Però quan la decisió estigui presa, quan l'acció hagi succeït a la decisió, ja no servirà de res demanar-li al rellotge que s'esperi una miqueta; el pas, la caminada, la cadència antiestàtica i permanent del rellotge, és, no importa quant ploris, infranquejable.

Aquesta és la naturalesa del temps. El que els sedicents filòsofs em tracten d'explicar. El temps? Jo sí que conec el temps. Jo, que vaig néixer entre el cor de la segona estrofa i el terme de la coda de la següent cançó. Jo sí que sé de temps. I no només de temps sé, també sóc hàbil a explicar el que ningú entén, a caminar el que ningú camina, i a callar el que ningú calla. (Perquè avui tots ho diuen tot, i es creuen molt intel·ligents per dir el que diuen, encara que tots ja ho estiguin dient).

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.

-Altes Pretensions (Versió Completa I-IV)