Jo sóc xilè, i parlo el castellà com a única llengua materna. En castellà vaig aprendre a llegir i a viure; en castellà em vaig enamorar i em vaig atrevir a escriure poesia; en castellà vaig veure respirar i rugir la meva Pàtria; en castellà vaig aprendre a cridar, i en castellà també vaig haver d'aprendre a callar.
No obstant això, durant els anys en què vivim junts, i des de molt abans que jo naixés, el meu Pare sempre va tenir en el seu cor una altra manera de dir les paraules.
El meu Pare, estic segur, va mirar sempre amb afecte, i amb aquesta nostàlgia del que no coneix, a la terra de la qual havia vingut al seu torn el seu besavi, pels 1800 i punts: Catalunya; i la llengua en què nostra història havia començat a gestar-se: el català.
Avui jo no parlo català. Ho llegeixo, puc escriure si m'esforço, si m'esforço molt, però ho faig malament. No m'agrada no conèixer el que són les meves arrels, no m'agrada no poder saludar, conversar, callar com ho fes el meu Rebes-rebes-rebesavi Cayetano Coll, com ho fes el meu Rebes-rebesavi Cayetano Fita i Amat; com ho fes el meu Rebesavi Julián Fita i Coll, com el meu Pare, Cayetano Fita i Pardo, hagués estimat fer-ho amb major soltesa, no m'agrada.
Per això el meu compromís amb el català, d'aprendre-ho, de dominar-ho, de difondre-ho. Sóc un home amant de les lletres, i en aquest caminar i en aquest esforç el català no pot no estar present. El català és la llengua del meu Pare, de la meva història, de la meva arrel, per això no descansaré a conèixer-la, a defensar-la, i a estimar-la.
Anem, a dalt! Parlem català!
© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada