34. (II) Costum

Santiago - Dilluns 27/10/08

Ell. Ell estava assegut com de costum en l'escala negra. S'extenuava cada vegada que un raig de sol o una ràfega de vent li tocaven el cos, i els seus ulls deixaven veure la tristesa frustrada de qui se sent incomprès, però que per sobre totes les coses té una incalculable set de justícia.

Tenia també entre les seves cames un quadern de fulles purament blanques en el blanc, amb línies negres subtilment col·locades, paral·leles i equidistants les uneixis de les altres. Estava ell vestit a la manera escolar, com dictava la norma, amb calces negres, i amb les seves sabates escolars negre i gastats. La seva mirada estava perduda enlloc, i tanta irressolució recordava a una bombeta d'incandescència, que per més que li apliqui energia, no encendrà, perquè la veritat és que està trencada en el seu interior.

Veure-li, no obstant això, no provocava tristesa, ni malenconia, ni temor; tal vegada podríem dir que et feia recordar, recordar totes aquelles coses que es van creure oblidades: moments tristos, moments feliços, cares, paraules, veritats, raons. Com vaig dir ja abans, ell estava assegut en l'escala negra. Escrivint estava, i escrivint va estar per algunes hores; fins que de sobte s'aixeca, pren el seu quadern, i es va caminant, caminant fins a perdre's de vista, en algun punt, cap a algun lloc, en adreça i tensió marcada sempre pel llapis, pel llapis recolzat de l'horitzó.

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.