26. A Great Day For Freedom / Caiguda i Auge (II)

Perquè finalment, els nostres cranis no són sinó la roba dels nostres pensaments. L'escafandre perfecte para tot el que no m'atreveixo a deixar anar, per tot això que sé que si se sabés, jo hauria de sortir corrent, i seguir corrent per un bon temps.

No puc escriure-ho en el meu quadern, perquè no aconsegueixo fer-ho a la velocitat amb què gira la meva ment; no puc escriure-ho en Word, perquè ja vaig acabar per gastar-ho; no puc escriure-ho en Facebook, perquè em respondrien amb indiferents missatges d'ànim, i pensarien que tinc depressió, o que si per ventura no m'hauré "esgarriat"; no puc escriure-ho en un tovalló perquè solc carregar molt el llapis i segur la trencaria; no puc escriure-ho en el blog, perquè llavors ja sumaria la quarta publicació estúpida, i el pitjor, en comptes de fer-m'ho veure, ningú m'ho criticaria; no puc deixar d'escriure-ho, perquè llavors el crani-vestit dels meus pensaments, acabaria per quedar-los molt noi, i abans de poder fer alguna cosa, el meu cap rebentaria.

No vaig a matar a ningú. No m'interessa fer-li/em danyo. Quan has dit ja "Fi del Joc"; quan et dolen les conviccions fins als ossos, i aquest dolor et lleva les forces, la set, el moviment, qualsevol desig de viure, llavors t'adones que el gran dia ha arribat. Avui és un gran dia per a llibertat, i un foc em comença a sorgir des del ventre i cap al pit. Avui és un gran per a llibertat, i jo no vaig a deixar que passada, i jo sense moure'm del meu seient. Avui és el dia en què el mur ha caigut, i totes les barreres són trencades. (Llàstima que no sóc capaç d'escriure això amb més ímpetu i amb més fermesa). No penso seguir sent tan acte-destructiu, (covard per naturalesa?), barallador, narcisista, envanit i cruel. Un gran dia per a llibertat, ha vingut dret a tocar la meva porta, i jo, obridor de portes per a tanta una altra ximpleria, no perdo segon, i li obro la porta a la llibertat, que entri i que se sent a la taula.

I pel que fa al pensament,
que en qualsevol segon esclata,
anem a haver de demanar-li que,
aprofitant l'arribada de la Srta. Llibertat,

es retiri, i que, com és de suposar,
es vagi corrent carrer a baix,
sense el seu crani-vestit,
que ara vas veure i es vas veure.
Rebut amb els braços oberts,
a l'incomprensible regal que és la llibertat.

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.

-Si m'enxampo em mato! / Caiguda i Auge (I)