Anem avançant-nos diàriament, el meu peu en l'últim graó;
anem pintant-nos la nit, el teu peu en l'últim graó.
T'estic acabant d'armar la trena, i tu cantes de nou aquesta cançó.
El teu rostre en el mirall de la teva peça: aquarel·la, la teva veu com un diapasó.
Anem entenent que l'estiu, no és l'amo absolut d'aquest Sol;
anem comprenent que el temps, no es mesura únicament per rellotge.
Amb parsimònia Miguel et segueix parlant sense mirar-te, sense mirar-te, com amb desil·lusió.
No t'importa, no t'importa i embogeix, i reclama que no pares esment.
Anem per fi veient-nos les cares, el meu peu en l'últim graó;
anem perdonant-nos les falles, el teu peu en l'últim graó.
Tu ho mires i ell de sobte es posa pàl·lid, tu que tos i ell que cau en la butaca.
I recolza així les seves mans als costats: se m'ocorre cansat, com a mancat de perdó.
Anem acceptant que l'art, no s'explica ni es pot calcular;
anem abraçant l'escriptura, com un sospir molt proper a dibuixar.
Jo no sé si va anar l'espectre del llum, o si aquí va ser que la vista em va fallar,
però va crear haver-hi vist un corb blanc, que plorant de la boca li va sortir.
Anem, sent! El matí és un regal, el meu peu en l'últim graó;
m'enamores i ho saps fa estona, el teu peu en l'últim graó.
Corb blanc com a llet que bufava, amb l'aire d'un ser molt superior;
Amb el pèl atzabeja de Miguelo, negre, com eren els seus ulls de dolor.
Anem escalant les altes muntanyes, empassem neu i sentim-li el dolçor;
anem, pren tu el teu baldi i el teu pinzell, l'Albereda s'omple de color.
A un costat de la teva peça la finestra, en l'altre un immens mostrador;
veiem el teu llit, veiem dues cadires, veiem un gat, gat que mira el corb blanc amb estupor.
Anem besant-nos en l'aire, el meu peu en l'últim graó;
Anem estimant-nos: prudents però no covards, el teu peu en l'últim graó.
Jo lluitant amb la trena encara, Miguel dormit amb el corb i la butaca;
en el mirall està la teva estimada indiferència, i els nostres peus en l'últim graó.
anem pintant-nos la nit, el teu peu en l'últim graó.
T'estic acabant d'armar la trena, i tu cantes de nou aquesta cançó.
El teu rostre en el mirall de la teva peça: aquarel·la, la teva veu com un diapasó.
Anem entenent que l'estiu, no és l'amo absolut d'aquest Sol;
anem comprenent que el temps, no es mesura únicament per rellotge.
Amb parsimònia Miguel et segueix parlant sense mirar-te, sense mirar-te, com amb desil·lusió.
No t'importa, no t'importa i embogeix, i reclama que no pares esment.
Anem per fi veient-nos les cares, el meu peu en l'últim graó;
anem perdonant-nos les falles, el teu peu en l'últim graó.
Tu ho mires i ell de sobte es posa pàl·lid, tu que tos i ell que cau en la butaca.
I recolza així les seves mans als costats: se m'ocorre cansat, com a mancat de perdó.
Anem acceptant que l'art, no s'explica ni es pot calcular;
anem abraçant l'escriptura, com un sospir molt proper a dibuixar.
Jo no sé si va anar l'espectre del llum, o si aquí va ser que la vista em va fallar,
però va crear haver-hi vist un corb blanc, que plorant de la boca li va sortir.
Anem, sent! El matí és un regal, el meu peu en l'últim graó;
m'enamores i ho saps fa estona, el teu peu en l'últim graó.
Corb blanc com a llet que bufava, amb l'aire d'un ser molt superior;
Amb el pèl atzabeja de Miguelo, negre, com eren els seus ulls de dolor.
Anem escalant les altes muntanyes, empassem neu i sentim-li el dolçor;
anem, pren tu el teu baldi i el teu pinzell, l'Albereda s'omple de color.
A un costat de la teva peça la finestra, en l'altre un immens mostrador;
veiem el teu llit, veiem dues cadires, veiem un gat, gat que mira el corb blanc amb estupor.
Anem besant-nos en l'aire, el meu peu en l'últim graó;
Anem estimant-nos: prudents però no covards, el teu peu en l'últim graó.
Jo lluitant amb la trena encara, Miguel dormit amb el corb i la butaca;
en el mirall està la teva estimada indiferència, i els nostres peus en l'últim graó.
© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada