15. Cantarina Escala

Con-Cón - Divendres 01/01/10

De totes les històries que podrien ser explicades, cada esglaó és poesia. Cada esglaó és poesia i cançó. Esglaó, poesia, i cançó. Se'ns va fer això evident de tan sols trepitjar els esglaons. De tan sols trepitjar els esglaons i apreciar la certa melodia, la cantarina melodia que produeixen. (Alguna cosa així com entre una rapsòdia bohèmia, com entre una rapsòdia bohèmia i la xiulada d'algun perdut a la ciutat, a la ciutat de llum de lluna).

A pesar que és cantarina, a pesar que és cantarina i és cançó, és impossible beure de la melodia, beure de la melodia i alimentar-se d'ella, sinó s'està desitjant amb el cor viure en llibertat. En llibertat, i si no s'està anhelant amb el cor respirar la veritat.

Record que desitjava amb dolor respirar la veritat aquell matí, mentre m'anava apropant a l'escala. Vaig mirar com interrogant als esglaons, com esperant una resposta veritable, i l'única resposta que van saber donar-me va ser la que acostumen donar als caminants, als caminantes i als munyidors de la vida; a aquells que van i els interroguen mentre es disposen a escalar per l'escala. Els esglaons em van respondre amb poesia. Em van respondre amb aquesta poesia de records cantarins que acostumen donar als caminants, als caminants i als munyidors de la vida; a aquells que van i els interroguen mentre es disposen a escalar per l'escala.

El primer record era com al costat del mar. Com al costat del mar, quan en aquest estiu una imatge seva va venir a visitar-me. Jo llançava mirades des de la meva finestra feia llunyania (Pis 22) al costat del club de iots, en la costanera. I mirant cap a llunyania de sobte la seva mirada, no la meva, va reverberar des del oceà, i vi a visitar-me des de Santiago, i jo al costat de la costanera. Aquest que conte va ser el meu primer graó. El meu esglaó al costat de costanera, al costat del club de iots, al costat de la viatgera. Aquest que record va ser el meu primer graó.

El meu segon esglaó transcorre a la ciutat. En una Alameda matinera repleta de gents. Colors i gents. Jo no sé, però deixants de colors queien des d'alguna part per cobrir i abraçar l'asfalt. Per cobrir i cobrir i abraçar-me. Per cobrir i abraçar la ciutat. En una Alameda com que dansa, que saludava als quals anaven passant, que convidava a beure la ciutat. Els caminants dansant als carrers, i un que proclama una Alameda plena de colors, com que s'aixequés en la plana, en la plana destemperada, i un festival de nous riures, de nous cants cantarins, d'una nova olor. Una Avinguda sense fons, des del fons fins a la serralada; del cor d'un caminante que dansava, d'una veu que s'aixeca, que s'aixecarà o que s'aixecava. Però el tros apareix des d'un costat, com saludant, com recordant, i jo, i jo m'adono que aquí estic, recentment somiant, recentment cantant, recentment pujant per l'escala.

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.

(Fotografia per: Català de Ment)