09. Altes Pretensions (I)

...però no tingui por".

-Julio Cortázar

És el matí del 30 d'Abril, així com qualsevol altre matí de tardor. Assegut, trist i pòstum sobre el paviment, el mateix paviment sobre el qual juguem tantes vegades sent nens, encara sentint-nos amos de les il·lusions, de les altes pretensions. On el temps semblava distant, com un somni infinit, com una rondalla, alguna cosa tan obert (tan "Alberto" al final), tan ple de delicioses possibilitats.

Aquest matí d'aquest 30 d'Abril, assegut enfront de la seva antiga casa en Sant Lorenzo, Alberto torna a assaborir l'essència del que és la vida. “La vida és néixer, estimar i morir”, va recitant amb parsimònia Ismael des d'algun punt en perspectiva cap a on Alberto està assegut. “La vida és néixer, estimar i morir. La vida és néixer, estimar i morir. La vida és néixer…”

A qui se li tira la culpa de ser un bastard, sense nom, sense opció, sense motivacions? A qui posem contra el mur? A qui executem amb aquests sàdics pensaments, amb aquestes càustiques gàrgares mentals? A qui enviem, sense més miraments ni disfresses de moral, a un tràgic accident, a una mort lenta per llei del karma?

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.

-Altes Pretensions (Versió Completa I-IV)