Aquí està la meva primera incursió en la poesia en català, la llengua del meu pare, i que vull arribar a considerar com a segon idioma. Si vostè llegeix català o valencià, li prego que em disculpi si troba algun error: és el meu primer intent, i les seves correccions segurament m'ajudaran molt.
Com és que s'escriu la poesia,
la poesia de després de mitjanit?
El poema ja passat de l'hora, (segurament),
amb retard del gris del jurament.
Jo no vaig dir que t'estimava perquè pinso,
perquè pinso en pragmatisme sense dubtar.
Jo desig que em miri la teva gosadia, tu,
és d'insults i de coll aeri- verdal.
No em miris com qui mira a la muralla,
amb afany de superar i d'envoltar;
mira'm, mira'm com qui mira a la maduixa,
amb desitjos de mossegar i d'empassar.
Anem-nos envoltant el migdia, en un mapa,
en un mapa colorit i seqüencial:
que la rosa em col·loqui en el teu espessor,
que les teves dents em penetrin i jo igual.
I quan per fi em descobreixis els teus relleus, (has de saber),
jo et demanaré permís per traspassar frontera;
I si et detens en l'última duana,
et besaré somrient i et deixaré anar d'amarres.
I si ningú completa el teu somriure tendre,
jo correré al teu costat a sostenir la teva taula;
i repetiré cantant amb les cançons fortes,
amb les protestes dures contra la nit que parla.
Contra el trist estel de Pitxilemu lluny,
corrent entre les cases, en l'espessor deixo,
al costat de la carpa gran i dies, camí trist i sec,
em vaig anar, però ara torno, i espero veure't aviat.
El poema ja passat de l'hora, (segurament),
amb retard del gris del jurament.
Jo no vaig dir que t'estimava perquè pinso,
perquè pinso en pragmatisme sense dubtar.
Jo desig que em miri la teva gosadia, tu,
és d'insults i de coll aeri- verdal.
No em miris com qui mira a la muralla,
amb afany de superar i d'envoltar;
mira'm, mira'm com qui mira a la maduixa,
amb desitjos de mossegar i d'empassar.
Anem-nos envoltant el migdia, en un mapa,
en un mapa colorit i seqüencial:
que la rosa em col·loqui en el teu espessor,
que les teves dents em penetrin i jo igual.
I quan per fi em descobreixis els teus relleus, (has de saber),
jo et demanaré permís per traspassar frontera;
I si et detens en l'última duana,
et besaré somrient i et deixaré anar d'amarres.
I si ningú completa el teu somriure tendre,
jo correré al teu costat a sostenir la teva taula;
i repetiré cantant amb les cançons fortes,
amb les protestes dures contra la nit que parla.
Contra el trist estel de Pitxilemu lluny,
corrent entre les cases, en l'espessor deixo,
al costat de la carpa gran i dies, camí trist i sec,
em vaig anar, però ara torno, i espero veure't aviat.
© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada