Santiago - Dilluns 27/10/08
Assegut com de costum en l'escala negra (que em feia les vegades de patíbul, quan m'excloïen de mon dret a classe), vaig començar a traçar les primeres línies del que seria la meva obra mestra. "Una de tantes", diria Echiburú, amb el seu habitual veueta definitiva.
No puc dir que em tingui fe, perquè m'estaria mentint terriblement, simplement continuo estàtic posant cada lletra després de l'altra. Tampoc puc afirmar que no em tingui fe del tot, perquè en aquest cas, no estaria escrivint en aquests moments. Possiblement els absoluts no existeixin; no poden existir, i per això és que quan apareixen, apareixen i es produeix el caos.
El cas és que em toca relatar el que estava fent en aquest moment, un moment que no té una paraula que ho descrigui millor, més que "cruïlla". Assegut estava jo en l'escala negra, mentre corria una irregular turbulència inconstant de persones enfront de mi. El llapis que estava usant havia perdut la seva tapa i com que intentava volar-se i escapar a cada moment, per això ha d'haver estat que fins i tot a estones em feia l'efecte que ell em comprenia millor que ningú. Però en el fons estava sol, sol, solíssim com sempre, mastegant l'aire. I així passava el temps, mentre el Sol anava vaiveneant-se, de costat a costat saludant, sobre la dissoluta escala negra, que coronava el pati de l'escola.
© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada