27. Sobre: "El Príncep"

Buscar l'essència de les coses per un mateix, i no conformar-se amb les dades ja mastegades, sol convertir-se en una enriquidora experiència per qui fa el pas. A mi m'ha passat aquestes dues últimes setmanes, en haver-hi per fi llegit la genial obra de l'assagista i polític italià Nicolau Maquiavel (1469-1527), "El Príncep".

Amb un estil de llenguatge dinàmic i lliure d'adorns i artificis retòrics, "El Príncep" aconsegueix portar al lector fins a la medul·la de l'assumpte, sense avorrir amb llargues definicions ni conceptes estranys. Escrita com un regal per a un de la Casa Mèdici, l'existència d'aquest document ha consagrat al genial Maquiavel com una dels pilars del pensament polític modern, convertint-se en una obra molt pertinent avui dia, en tocar de forma molt incisiva el rol de l'home en el poder. No obstant això, el seu gran treball també ha alimentat aquesta sensació col·lectiva, i ja que en general d'ell no es coneix més que el nom, que va ser est un home tirànic i despietat.

Per observar això, n'hi ha prou amb parar esment a la nostra paraula "maquiavèl·lic", la qual em dóna, almenys a mi, i no per la "Acadèmia" (ja que la "Acadèmia" és fart més lleugereta amb el terme (tornant així, dit sigui de pas, l'Institut d'Estudis Catalans a demostrar la seva evident superioritat en matèria de definicions correctes i útils)), la sensació d'alguna cosa realment dolent, i fins i tot cruel. Nicolau Maquiavel transmet a través de les pàgines de "El Príncep" un fort sentit de pragmatisme i intel·ligència pràctica. En paraules del Sociòleg i assagista argentí Ricardo Lesser: "Maquiavel sempre va aconsellar el que va creure més convenient per controlar l'estructura social en forma pràctica i tècnica." La famosa frase que se li és atribuïda "La fi justifica els mitjans", en veritat mai és esmentada per ell, (ja em causava estranyesa que mentre llegia, no trobava la tan esperada cita), però aconsegueix aquesta resumir molt del que ell exposa de manera més detallada.

No obstant això, crec que és menester recordar en quina època Maquiavel va viure. Moltes vegades considerem com a crueltats o sofriments certes coses que fa alguns segles, o inclusivament anys enrere, es prenien per normals. Avui, per exemple, no acceptaríem que un president d'algun país, tenint un dia desitjos d'estendre el seu territori, es llancés en una guerra sense provocacions ni motius clars, i serien els seus actes, probablement, jutjats com a violació als D.D.H.H. i com a genocidi; però, creo jo, àdhuc les nostres formes i motius per sentir dolor, així com tot la resta que fem, diem, pensem i volem, no són més que una mera resposta al nostre entorn. Com ha dit sàviament Harry Haller, el Llop Estepari: "Cada època, cada cultura, cada costum i tradició tenen el seu estil, tenen les seves tendreses i dureses peculiars, les seves crueltats i belleses; consideren certs sofriments com a naturals; accepten certs mals amb paciència. La vida humana es converteix en veritable dolor, en veritable infern només allí on dues èpoques, dues cultures o religions s'entrecreuen."

D'aquesta manera, el moment en què sentim o llegim els consell de Maquiavel, és quan produïm que dues cultures s'entrecreuin i xoquin; el que vull dir, finalment, és que les idees de Nicolau Maquiavel, fins i tot les que podrien semblar-nos més "fortes", no són cruels de cap manera, sinó que són justes i sanes, d'acord amb la manera de dirigir els estats en aquests temps. Maquiavel és, d'aquesta manera, un assagista prodigiós, que no va conèixer pràcticament cap reconeixement pel seu treball en vida, però que al que avui se li deuen els fonaments de la nostra actual concepció de la política.

Com a última conclusió m'agradaria agregar, que com un aprenentatge paral·lel que he obtingut en llegir "El Príncep", és, tornant a la idea del començament, a no deixar-me portar tant per contraportades, per coses mastegades, per articles de dos minuts i comentaris d'uns altres, sinó que, amb una ment oberta i i lliure de prejudicis, anar cada vegada al text basi, a fi de formar-me jo les meves pròpies idees sobre tots els assumptes.

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.