04. Menjant-se la Musica (II)

I sí. Com els deia, m'estic començant a interioritzar feliçment en aquest nou i fascinant món de menjar-se la música. Alguna cosa em diu, molt endins meu, que ara mateix no em creuen, i que tal vegada m'estaran prenent per surrealista, o com que estic prenent part en l'absurd a propòsit, però s'equivoquen terriblement. Això de menjar-se la música és alguna cosa molt més factible que imaginatiu; és cosa de voler fer-ho, disposar-se a fer-ho.... i fer-ho.

La música és, abans de res, so. La música existeix llavors en el plànol del físic, tal com una poma, una enciclopèdia, o un *tractat ho fan. Alguns es pinten la música com un déu. Jo em pintava la literatura com un déu. Molts li hem donat la mà a l'art, feliços, com encaixant-li la mà a un déu. Molts li vam donar la mà a l'art, no sent conscients del que l'art era.

Em va passar fa algunes setmanes, que estava escoltant música, i que de sobte la vaig estimar. Vaig estimar la música. La vaig estimar d'estimar-la, d'estimar la música. El parlant gran, amb els seus baixos acariciables, i amb els seus aguts tan, tan meus de sobte. Ni m'acordo que era el que estava escoltant, però per uns segon vaig sentir, i vaig creure, que veritablement la música era el més gran que existia, que m'omplia completament, i que l'estimava: que al seu costat no necessitaria gens ni a ningú més. Que la vida sense música seria un error, o que si algun demiürg va fabricar al món, probablement ho va fer cantant, perquè sense música. Sense música...!

De sobte em vaig trobar al meu mateix. Al meu mateix. Estava jo de debò aquí adorant a un so? Creia de debò veure la música com a fidel companya, germana, i raó d'avançar? Era jo tan estúpid, o només era la falta de somni, i l'excés de curri en els menjars?

La vaig veure. Vaig veure la música de front. Li vaig buscar els ulls, aquests ulls melodiosos i acompassats, aquests ulls de nena que té. Li vaig buscar la boca, aquesta boca cantarina, de música lleugera, de petons cromàtics i en Do Major. Em vaig apropar a la seva oïda, a la seva oïda absoluta, a la seva freqüència perfecta, i li vaig parlar. No li vaig demanar perdó, no li vaig enviar cendres de roses, sinó que li vaig parlar clar, i li vaig donar fi a la nostra relació.

No obstant això, vostès em comprendran, la veia. Allí, just allí, al davant meu. Com un poema, com una constant sonora i melodiosa. Vaig passar dies de desconcert profund, i nits de desvetllament. I ella: la seva boca tancada, em mirava, plorava; volia cantar, i jo més la volia. La volia. I no sé com. No sé com. Va ser en realitat una d'aquestes situacions en les quals un es troba amb el ganivet a la mà quan tot està consumat, quan intentant extirpar-li aquest insà antropoformisme que jo li donés enmig del meu homenatge més intens; tractant desesperadament de baixar-la del seu pedestal i dir-li "no ets ningú, so és el que ets", tractant. Tractant, me la vaig menjar.

"Menjar-se la música", frase a la qual per aquests dies estic intentant lliurar-li un sentit una mica més alegre, més sonor, més cantarin. "Menjar és alguna cosa que ha de produir goig", deia el meu Papà: jo ja no sé, ja no sé el que em produeix. I a més, sigui com sigui, el fet ja està fet, el sopar està servit, i per a postres... Doncs per a postres, només queda sonant un difús ressò, el ressò etern de la seva última cançó.

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.

-Menjant-se la Música... (I)