13. Altes Pretensions (Versió Completa: I-IV)

...però no tingui por".

-Julio Cortázar

És el matí del 30 d'Abril, així com qualsevol altre matí de tardor. Assegut, trist i pòstum sobre el paviment, el mateix paviment sobre el qual juguem tantes vegades sent nens, encara sentint-nos amos de les il·lusions, de les altes pretensions. On el temps semblava distant, com un somni infinit, com una rondalla, alguna cosa tan obert (tan "Alberto" al final), tan ple de delicioses possibilitats.

Aquest matí d'aquest 30 d'Abril, assegut enfront de la seva antiga casa en Sant Lorenzo, Alberto torna a assaborir l'essència del que és la vida. “La vida és néixer, estimar i morir”, va recitant amb parsimònia Ismael des d'algun punt en perspectiva cap a on Alberto està assegut. “La vida és néixer, estimar i morir. La vida és néixer, estimar i morir. La vida és néixer…”

A qui se li tira la culpa de ser un bastard, sense nom, sense opció, sense motivacions? A qui posem contra el mur? A qui executem amb aquests sàdics pensaments, amb aquestes càustiques gàrgares mentals? A qui enviem, sense més miraments ni disfresses de moral, a un tràgic accident, a una mort lenta per llei del karma?

Però és que el temps ja va passar. El que va poder ser, i que no va ser, ja no va ser, i ja no serà. Hi ha vint mil pesos en el meu escriptori, com la vida: una perfecta caixa de possibilitats. Que un quadern que necessito, que unes sabatilles que vaig veure, que un àlbum de Pink Floyd, o si millor els càrrec a la Bip!? Però quan la decisió estigui presa, quan l'acció hagi succeït a la decisió, ja no servirà de res demanar-li al rellotge que s'esperi una miqueta; el pas, la caminada, la cadència antiestàtica i permanent del rellotge, és, no importa quant ploris, infranquejable.

Aquesta és la naturalesa del temps. El que els sedicents filòsofs em tracten d'explicar. El temps? Jo sí que conec el temps. Jo, que vaig néixer entre el cor de la segona estrofa i el terme de la coda de la següent cançó. Jo sí que sé de temps. I no només de temps sé, també sóc hàbil a explicar el que ningú entén, a caminar el que ningú camina, i a callar el que ningú calla. (Perquè avui tots ho diuen tot, i es creuen molt intel·ligents per dir el que diuen, encara que tots ja ho estiguin dient).

Jo, jo sí que sóc l'amo de les altes pretensions. Jo sí que aconsegueixo pensar el que ningú pensa, escriure el que ningú escriu, obtenir el que ningú obté, i que no s'obté perquè mai es va voler obtenir. Jo vaig concebre la cançó del segle, i jo el cant a Ciutat Cabdal. Jo vaig humiliar als grans en el saló, als quals no eren creadors de gens, sinó bufones cotorretas amb vestit i títol.

Jo no em vaig deixar portar pel que em deien, quan Alberto va morir. En realitat, de més que hagués estat fàcil deixar-se portar per qualsevol cosa durant un d'aquests dies. Que d'una banda plorar et fa bé; que per l'altre els homes no ploren; que la Tia Ester amb la seva aigüa de til·ler; que el viatge a Osorno; que el primer Andrés, que no va ser al funeral, és un brut sense sentit de família; que la Sofia amb el nen necessiten que els vagis a veure… I els vaig anar a veure. Els vaig anar a veure perquè ara que Alberto no està, és l'única cosa que en realitat m'importa; i a més, jo volia complir amb la meva part del contracte. Aquest contracte voluntari, sense Fonasa ni imposicions, sense iniciació d'activitats, sense paga i sense jubilació. Sobretot sense paga i sobretot sense jubilació.

I ara que el temps ha passat, ara que no juguem ja més enfront de cap casa de cap Sant Lorenzo de cap 30 d'Abril, jo encara em vull sentir amo de les altes pretensions. Alberto va prendre el pas tres del que Ismael em segueix repetint, i en el fons al meu no em molestaria del tot imitar-ho, tots arribem a aquest punt on al rellotge finalment se li acaba per esgotar la pila, i no hi ha més lloc per comprar recanvi; però jo no estic disposat a abandonar sense una baralla. Jo no vaig a abandonar sense una baralla. Jo no vaig a abandonar…

“Don’t give in, without a fight…!”

Ara que he fet callar a Ismael, una veu d'amic s'obre pas des de la pàgina 31 com reclamant pel seu dret a subsistir, a no callar, a escriure un altre llibre en altres mans: Què més vulgues, quin més vulgues? Lligui-ho aviat a la seva nina, deixi-ho bategar en llibertat, imiti-ho anhelant.” I jo li va somriure al col·lega, a l'amic que em segueix parlant, li deixo que em toqui una peça en la seva trompeta, que es recolzi al meu costat, que m'esmenta en Fa. Aquí, recolzat enmig d'un record encunyat, que es va vaiveneant d'un verda migdiada a un a caoba enyorar. Total ja que ni és tan greu que Alberto s'hagi anat: ho tornaré a veure, i això se'm vol ocórrer que tots dos ho sospitem, però he après que no hi ha molt que et puguis respondre mentre el mort segueixi estant mort.

Llavors, per mentre, tanquem l'ulls i parem-li esment al murmuri que creix, baixant per l'Avinguda. Creix i creix, i jo, que no abandó des d'aquests dies les altes pretensions, m'uneixo a la veu in crescendo, al devessall de colors; però sé, i no deixo de saber, que encara ens queda un tros. Un tros. Així que per mentre, per mentre millor continuem escoltant atents al flac de la trompeta, al flac germà de la trompeta del Deyá: “Imiti-ho anhelant. Imiti-ho anhelant, i deixi-ho bategar en llibertat.”

"Allà en el fons està la mort...

© 2010 David Rodríguez. Tots els drets reservats.

(Fotografia per: Català de Ment)